Publicat a L’ECONÒMIC el 03/01/2015 (prem aquí per llegir-lo en edició digital)
La reforma fiscal, de reforma només en té el nom, o realment significa un canvi de model?
Potser és menys del que esperàvem, però Déu n’hi do els canvis que hi ha hagut. La majoria dels despatxos hem estat fins al 31 de desembre fent moltes operacions, no tant pel que vindrà o per oportunitats que puguin sortir, sinó per coses que han deixat d’existir, i per tant hi havia operacions que calia tenir molt en compte. Reforma no, potser són molts petits pedaços, però toca moltes coses, com en l’impost sobre societats, en renda, en IVA, en tema de no-residents.
.
.
Comencem per l’impost sobre societats. Baixen tipus i treuen deduccions. El canvi és força neutral, no?
Els tipus pràcticament només baixen per a les empreses que no tenen la consideració de reduïda dimensió, que deuen ser un 10 o un 20% de totes les que hi ha a l’Estat espanyol. Aquestes passen del 3% al 28% aquest any i al 25% el 2016, però en canvi se suprimeix el tipus reduït de les micropimes, que passen també a tributar el 25%. La imatge que baixen els impostos acaba sent una mica falsa si rasquem una mica. Perquè hi ha una eliminació brutal de deduccions i, a més, hi ha més coses que tributen. Per exemple, quan vagis a vendre un immoble, ja no podràs aplicar els coeficients d’actualització monetària que feia que tributessis només pel benefici real, descomptant la inflació.
Com a cosa curiosa, es posa un límit de l’1% dels volum de negocis en atencions als clients. Déu n’hi do els diners que són, però les empreses de nova creació, que al principi inverteixen molt en promoció, en sortiran molt perjudicades. No sé si ho han posat pensant en casos concrets de cara a la galeria, com ara les targetes de Bankia. És una característica del sistema legislatiu espanyol, i a vegades també del català, sense pensar que ho haurà d’aplicar molta gent.
Tots estem esperant què passarà amb la reforma de la llei general tributària que s’espera per aquesta primavera, perquè possiblement es tiraran endavant algunes qüestions polèmiques.
Com ara quines?
Per exemple, què passarà amb el període de prescripció dels impostos, què passarà amb el concepte d’obligacions connexes. La prescripció de l’IVA, comportarà automàticament la de l’impost sobre societats? No entro en si és bo o dolent, però és una cosa que fins ara no ha succeït.
Els canvis en l’IRPF?
La rebaixa dels tipus en l’escala general veurem com queda, perquè baixen els trams estatals però els autonòmics podrien pujar. En l’escala de l’estalvi, sí que és clar que baixen, però s’ha de veure quina és la rebaixa en conjunt, amb canvis com ara l’eliminació de l’exempció per als primers 1.500 euros de dividends i de la deducció per lloguer. Hi ha un conjunt de mesures que fan que el rendiment del capital mobiliari tingui millor tractament que l’immobiliari. S’elimina la reducció del 100% en els rendiments per lloguer a joves, s’eliminen els coeficients de reducció en vendes a partir de 400.000 euros, la imputació de rendes per immobles puja de l’1,1 al 2%…
S’incorpora un nou pla d’estalvi incentivat.
El pla d’estalvi a llarg termini immobilitza diners durant cinc anys i els interessos no tributen, però amb una aportació màxima de 5.000 euros i amb els tipus d’interès actuals… sembla una cosa de cara a la galeria.
No hi ha manera d’eliminar la tributació per mòduls…
Però es redueix de 450.000 a 150.000 euros el límit de rendiments íntegres de l’exercici anterior. La intenció és acabar eliminant els mòduls, però sistemes d’estimació objectiva n’hi ha a tot el món, per exemple als Estats Units. Els volen eliminar per perseguir el frau, les factures falses… però altres països els tenen per una simple qüestió de simplificació tributària. Fer-ho tot bé, tenint en compte l’impost sobre societats, l’IRPF, la comptabilitat… per a un empresari normal és realment complicat. Les sancions estan pensades per a les grans empreses, però s’apliquen a les petites. El 50% dels contribuents espanyols encara es fan la declaració de renda a través d’un intermediari, i el 70% de les empreses encara necessiten un assessor fiscal. Déu n’hi do el cost de la tributació a l’Estat espanyol!
Com hauria de ser el sistema? És inevitable que amb la globalització es carregui més la recaptació als impostos indirectes que als directes, i que així es perdi progressivitat?
La distribució de la cistella és una qüestió política, i per això tenim molt d’interès a veure com serà la reforma de la llei general tributària. Es podrien fer moltes coses, perquè si finalment acabem recaptant de tots podrem rebaixar els tipus. Però no només hi ha el tema d’abaixar els impostos i reduir el frau, també hi ha el de gastar millor els diners que tenim. I el del tracte al contribuent: la majoria de la gent el que vol és pagar els impostos que li toquen i estar tranquil, però les obligacions són tan grans que se’t pot passar alguna cosa, i no pot ser que hi hagi les mateixes sancions per al que vol fer-ho bé i per al que ho fa malament expressament. També les normes s’haurien de parlar amb els interessats abans d’aplicar-les, i així no passaria com amb l’IVA de caixa, que ningú aplica perquè es perdrien comandes.
A França i Alemanya es negocien les sancions.
I al País Basc també, però aquí es fan tres o quatre actes amb acord a l’any, i el Tribunal Econòmic Administratiu de Catalunya tomba el 70% de les sancions a les quals s’ha presentat recurs perquè surten de manera automàtica, pitjant un botó. No és només qüestió de la norma, sinó també de voluntat de canviar la manera de funcionar, que des de l’administració es vegi el contribuent com a client i no com un potencial delinqüent.
Hi ha alguna manera de fer tributar les multinacionals que desvien ingressos a Irlanda o Luxemburg?
La culpa és del legislador, que fa les normes que els permeten fer-ho. Es parla molt de Google i Starbucks, però aquesta competència fiscal també hi és a Espanya entre les comunitats autònomes, i ningú diu res. Amb l’impost de successions i donacions hi ha una cursa a veure qui el rebaixa més, i el resultat és que no es tributa pràcticament res si no es té un patrimoni molt considerable. El cafè per a tots complica encara més el sistema.